DESONS

Sobre el so i altres temes

muntanya

Seguint el fil

  • On l'autor amplia alguna idea del post anterior, A la contra!
  • On es parla del Dolby Stereo.
  • On explico un moment complicat al final d'una de les mescles i el seu desenllaç.

Aquest és un afegit al post A la contra!, sobre la meva resistència al canvi del so analògic (Dolby Stereo) al so digital (Dolby Digital 5.1). Un canvi que la majoria aprovava i desitjava.

Jo creia que encara no havíem esgotat les possibilitats del sistema Dolby Stereo i que potser no estàvem del tot a punt. Em semblava un salt una mica avançat, forçat. Som a l'any 2000.

Encara que el sistema Dolby Stereo va anar millorant força des del primer cop (A Star is born, 1976; Star Wars, 1977), no era un sistema perfecte, sobretot perquè depenia molt de les limitacions del propi suport, el so òptic de la pel·lícula de 35mm.

Hi ha centenars de webs on expliquen la història dels laboratoris Dolby i del seu creador, Ray Dolby.  Per tant, ens estalviem tot els enllaços, links i demés.

El so òptic és (era) molt vulnerable. Per tal de minimitzar la seva fragilitat, un element imprescindible va ser l'aplicació d'un dels primers invents d'en Ray, els sistemes de reducció de soroll per a cinta magnètica: el Dolby A (el primer) i Dolby SR (un segon sistema, millorat). Recordeu que seguim a l'època analògica.

Encara que més tard es van aplicar els sistemes digitals al so de les pel·lícules en 35mm, el so òptic analògic era 'obligatori'. Sempre hi havia de ser, per si el film anava a parar a un cinema sense sistema de reproducció digital, o per si la còpia de 35mm ja estava malmesa i el sistema digital era incapaç de corregir tots els errors de lectura.

Durant uns anys hi va haver un guerra comercial i tècnica entre els 3 sistemes que van aconseguir implantar-se. Mai abans la pel·lícula de 35mm havia estat tan 'ocupada' i plena d'informació:

  • (1) a les vores, amb el SDDS, Sony Dynamic Digital Sound;
  • (2) entre les perforacions, amb el Dolby Digital;
  • i (3) al costat de la imatge, amb el so òptic convencional i la pista de codi per sincronitzar el CDRom extern del sistema DTS.

35mm - els 4 formats d'àudio

Torno a on volia anar.

Amb el Dolby Stereo, la imatge sonora que s'obtenia a la sala de cinema, un cop descodificat el 2 pistes estèreo del so òptic, era de 4 canals. Els tres primers anaven a pantalla (esquerra, centre i dreta) i el quart canal, l'ambiental (surround) era el que donava aquesta profunditat i amplitud a tot el so.

Per raons tècniques, aquest canal tenia amorosida la zona dels aguts i això afavoria el seu caràcter difús i envoltant, resultat de la tècnica utilitzada, basada en l'ús d'una matriu que modifica la fase dels senyals. Aquest so difuminat, amb poca definició, sense les fronteres clares, no era possible d'aconseguir amb el sistema posterior, el Dolby Digital 5.1. [1] De fet, encara ara segueix sent difícil.

Tot això ho tinc molt present, perquè una de les feines més complicades va ser un film belga que, per raons de producció, es va mesclar a Sonoblok. Totes les jornades de mescla van ser difícils. Potser perquè era el primer llargmetratge del director, tot eren entrebancs i dubtes. Calia tenir una paciència infinita.

No és broma. El mantra era: "A Bèlgica tot és millor i més ràpid". Però vet aquí que a mesura que passen les jornades, ells baixen i jo pujo. L'experiència és un grau, certament.

Llàstima de l'estocada final. Quan es van acabar les jornades de mescla, després de fer el darrer passi de control amb els productors i just abans de l'etapa final, o sia abans de fer la gravació dels 'màsters' que enviaríem al laboratori, el director ve al meu despatx (mentre l'home de Dolby feia un repàs tècnic a la sala) i em diu "La mescla no m'ha agradat, però no dubto de la teva capacitat com a mesclador". Punt.

Un bon disgust. He de sortir al carrer perquè estic que bufo.

L'etapa que ens quedava era la dels màsters. És quan ja hem acabat la mescla i l'hem donada per bona. Per tant, és un procés en el que només cal escoltar, estar atent i, per tant, gaudir del so.

Després del primer dels dos màsters (el digital 5.1), el director 'es va anar reconciliant amb la mescla'. Ha pres distància i ja pot fer una mica d'espectador. Al migdia em demana disculpes. Jo, encara creuat, només vull acabar i no veure'ls mai més.

Durant el segon dels màsters, l'analògic Dolby Stereo, es va fer patent una de les diferències amb el format digital. Es tracta d'aquest camp sonor difús que embolcalla els laterals i el fons de la sala del cinema. Aquest efecte afavoria molt aquesta pel·lícula i suavitzava i mitigava les faltes d'un muntatge sonor no gaire reeixit.

Un cop s'acaba, el director, entusiasmat, m'abraça i em fa un petó!

Pleure pas Germaine (poster)

Vet aquí. Tot això va passar l'any 2000. El film era Pleure pas, Germaine, del director Alain de Halleux, amb muntatge de Michèlle Maquet.

Comentant aquest escrit amb l'amic Ricard Camprodon, em recorda que:

…durant les mescles hi ha el cansament i la impossibilitat de distanciar-se del so de la pel·li. A més, el director acumula a la fase final de la producció, tots els retrets que es fa a ell mateix i que fan que no estigui prou satisfet de la feina.
Ha de ser molt complicat el munt de decisions, compromisos i renúncies que deuen haver-hi en fer una pel·li... I a sobre, mesclar a Barcelona!

La imatge dels 4 formats d'àudio en el 35mm, extreta de commons.wikimedia.org.

[1] Alguns mescladors usaven el Dolby SDU4 Surround Decoder Unit - que és (era) un mòdul descodificador analògic - dins del procés d'una mescla digital, per tal aconseguir aquesta amplitud i mescla suau, sobretot amb els sons ambientals.

< tornar a ESCRITS