DESONS

Sobre el so i altres temes

muntanya

Entrevista (2020)

( < tornar a ARXIU)

Entrevista que em fa Marc Serena, un extracte de la qual és a l'article La força del so a la revista Entreacte (2020). Aquest és el text sencer:

Ricard Casals a Sonoblok, 2011

A les fosques, com sempre, davant la pantalla petita, a SONOBLOK


Quants anys has treballat el so en l'àmbit del cinema i la televisió?

Doncs… Va ser a finals de 1982 que vaig començar a treballar a SONOBLOK, l'estudi de postproducció i doblatge que era l'edifici on ara hi ha l’empresa DELUXE, al carrer del Perú, a Barcelona.

D'això ja fa 38 anys. Encara que, de fet, no diferencio gaire entre la feina que es fa en un estudi de gravació de música, de la d'un estudi de postproducció per a cinema i tele.

En un lloc, treballes el sons de les veus i dels instruments, el seu balanç intern, la seva progressió i dinàmica, etc. I a l'altre, mesclant una pel·lícula - que és, bàsicament, el que he estat fent tots aquests anys - també treballes les veus, juntament amb els sons, els ambients sonors i les diferents músiques.

Per què separar les dues feines? S'assemblen. Sí, és clar, no són idèntiques, però s'assemblen i comparteixen moltes eines, molts processos. La gran diferència, la pantalla.

Per tant, per a mi, el "treball amb el so", com en dius tu, comença molt abans, quan amb 19 anys entro a GEMA-2, uns estudis de gravació de música ja desapareguts. Dos llocs, dos estudis, dues feines que s'assemblen molt i potser, una sola manera de treballar el so.

Quin nom prefereixes per a la teva feina? Sonidista, enginyer de so, mesclador...

Aquests noms parlen de feines diferents, al meu entendre. Sonidista? No ben bé.

Enginyer de so? Abans, el mesclador sortia als títols de crèdit de les pel·lis com a enginyer de so. En Jordi Sangenís, que era el director tècnic de SONOBLOK quan jo hi vaig entrar, havia de ser també un enginyer. Ell venia dels estudis mítics de LA VOZ DE ESPAÑA, a l'Avinguda del Tibidabo.

Mentre ell hi era, els anys 60 i 70 van ser l'època daurada del doblatge. Daurada, sí, però abans, durant el postguerra i la seva escassedat de tot tipus, també tecnològica, s'havien de construir els equips, pràcticament!

Sí, el nom de mesclador és més adequat .

Sembla que darrerament, però, la frontera entre mesclar i l'etapa anterior, muntar el so, es difumina degut a la facilitat de fer-ho tot, digitalment, en ordinadors. En el temps del 35mm, el muntador acabava tenint tot el so al cap, però físicament escampat en moltes bobines de 35mm. Ni ell ni el director podien sentir-ho tot fins que no s'arribava a les mescles.

Ara, muntar i mesclar es pot fer correlativament, primer col·loques el sons al seu lloc i després fas una petita mescla provisional, per saber si funciona, si falta alguna cosa, etc. I vas avançant. Pots saltar del minut final al mig del projecte amb un clic del ratolí!

Sembla que el món del so es divideixi entre la gent que fa el directe i la gent que fa les mescles posteriors. En el teu cas, has treballat més en la segona part?

Sí, soc de la gent "que fa les mescles posteriors". Però et deixes moltes etapes d'entremig! Algú ha d'organitzar els sons que s'afegeixen a un film, algú altre n'ha de crear de nous, especials. També hi ha el compositor… Entre el rodatge i la mescla passen molts mesos.

De fet, el mesclador fa, o intervé, millor dit, en la darrera però encara "artística" etapa de tot el procés sonor. La resta ja són processos més tècnics, fins que la pel·lícula arriba als cinemes o a la televisió.

Voldria fer una puntualització: la major part dels estudis que treballen el so del cinema o televisió existeixen gràcies a la feina de doblar les pel·lícules i les sèries. Els projectes de films amb so directe, que prefereixo anomenar ″pel·lícules originals″, són un camp petit i, a voltes, ruïnós, per a molts estudis. Es paga tard i malament. En aquests projectes es comença a treballar tot el so, des que tenen enllestit el muntatge d’imatge fins arribar a les mescles finals.

En un mateix estudi, poden conviure les dues feines: les de doblatge, que són la majoria, i la d’alguna pel·lícula original.

Com has vist canviar l'ofici amb el pas dels anys?

Crec que la resposta serà la mateixa que donarien la majoria de professionals, la feina dels quals hagués estat revolucionada per la incorporació de la informàtica, del ordinador i, per tant, del pas transcendental del món analògic al digital. Encara que durant uns quants anys, aquests dos formats van conviure prou bé, fins que el segon es va menjar al primer.

Durant moltes dècades, el món de la postproducció i el doblatge, dos àmbits que gairebé sempre comparteixen un mateix estudi, però no tots els seus departaments, ha necessitat d'una gran maquinària per moure les bobines del 35mm perforat, tant d'imatge com de so.

Després, en pocs anys, ve l'explosió digital: els gravadors en cintes de 8 pistes digitals - els TASCAM DA88 i els ADAT d'ALESIS. Els gravadors en disc dur.

Recordo que mentre uns estudis - la nostra competència aleshores - tenien els AUDIOFILE, d'AMS, nosaltres teníem, a SONOBLOK, els humils equips DR-8 d'AKAI, molt més assequibles.

Finalment, les aplicacions dedicades a l'àudio per ordinador, on PRO TOOLS s'acaba consolidant com a editor estàndard.

El digital primer arracona les bobines de so magnètic en 35mm i, després les d'imatge. Les taules de mescla esdevenen digitals i, amb el temps, els ordinadors ja són prou potents perquè una bona part dels projectes es puguin mesclar "dins" del propi ordinador. O com en diuen ara, "in the box".

En certa manera, i és obvi, l'ofici ha canviat moltíssim. Sobretot en la part diguéssim… externa, la maquinària, les eines petites, els plugins d'àudio, el nombre de pistes de so a mesclar, etc. Però l'element principal, la història que es vol narrar, el film mateix, és el mateix que abans. I crec que sempre ho serà.

El mesclador que mesclava fa quaranta anys pot seguir fent-ho ara, perquè és la mateixa feina! Li han canviat les eines, però ha d'intentar fer el mateix, que tots els sons que li porten, siguin 10 pistes de so o 200, funcionin com un tot, allà a la pantalla.

Però cal tocar de peus a terra, que si la història falla, 200 pistes de so no ho arreglaran pas, només ho maquillaran una mica.

En què ha millorat i en què ha empitjorat?

En general diria que ha millorat i molt. No tinc gens de nostàlgia. Mirar enrere? La veritat és que no em cal. Tornar a que els tècnics de rodatge gravin amb un NAGRA i amb cinta magnètica d’1/4 de polzada? No, gràcies.

Estimo aquests gravadors, jo mateix me'n vaig comprar un, de NAGRA. És una meravella de màquina. I he estimat molt algunes taules de mescla analògiques. Tot era tan tàctil, cada botó una funció, màxim dues…

Però amb aquestes enormes taules analògiques, automatitzar una mescla era una aventura. Al principi, quan vaig començar, era impossible. Fixa't, cada tros que mesclaves l'havies de memoritzar i si no sortia bé, feies anar totes les màquines, amb les bobines de 35mm, enrere i ho tornaves a provar, gravant a partir d'on ho volies millorar. És clar, si el director et demanava canviar alguna cosa de 3 minuts enrere, això suposava un problema.

Com que, a més a més no podíem arrossegar totes les bandes de so a l'hora, s’havia de mesclar per etapes, feies les ″pre-mescles″. Primer els diàlegs, després els ambients, després els efectes sonors concrets, etc.

En fi, perquè seguir? Fins i tot, ara ja costa d'entendre si no ho has viscut i, en certa manera, patit. O sigui, repeteixo, tornar enrere o nostàlgia, zero!

Vaig entrar al món del cinema quan la majoria de pel·lícules es mesclaven a un sol canal, en monoaural, o sigui amb un sol altaveu al cinema! Aleshores, les mescles en DOLBY STEREO encara eren l'excepció. Un llarg camí fins arribar al cinema digital.

Hem de reconèixer que les innovacions de la mà de l’empresa DOLBY, sobretot, van ajudar molt a millorar, tant els estudis de so com els cinemes.

Avui dia és possible preparar el so una pel·licula - no gaire gran, eh! - a casa teva. Això està bé? És convenient? Estic segur que si es pogués quantificar, ens sorprendria saber quantes persones, a tot arreu, fan feina de so a casa seva amb un petit equip. Tan petit pot ser, com ho és un ordinador i uns auriculars!

Personalment, de quina manera vas anar millorant amb els anys?

Mai he sigut un 'super' tècnic. Aquell que està, o se sent, molt preparat perquè ha anat a una escola que li han facilitat l'accés a la millor informació, sigui general del món del cinema o específica, com amb una enginyeria. Vaig començar, gravant i mesclant música, amb la carrera de pèrit industrial elèctric tot just acabada (l'equivalent antic a una enginyeria tècnica).

Estem parlant de l'any 1969. Una època amb molts pocs llibres tècnics a l'abast, cap vídeo, cap tutorial, els micròfons eren molt cars, les taules de mescla amb preus inassumibles, etc.

Crec que m'ha ajudat molt a fer la meva feina el que hagi sigut - en diferents graus i èpoques, evidentment - tècnic d'un estudi de música, client, músic, productor, director tècnic, etc. He estat als dos costats de la "peixera", o sigui als dos costats dels vidres que separen els dos espais. En un espai, el tècnic i el productor i a l'altre, el que canta, toca un instrument, o parla davant una pantalla.

Em sembla que tot plegat m'ha donat una visió, o una certa comprensió de la psicologia de cada rol d'aquest món que m'ha facilitat l'adaptació i una empatia cap al client, tant si és un director dubtós, un muntador de so atrafegat, un compositor desconfiat o un productor nerviós.

A més a més, a partir de 1990, em vaig haver d'encarregar de la direcció tècnica de l’estudi. Una feinada! Pensa que SONOBLOK tenia 6 sales de doblatge, 2 sales petites de mescla per a televisió i 3 sales grans de mescla per a cinema. Moltes dificultats i entrebancs, i alguna alegria de tant en tant.

Quin equívoc sol tenir la gent quan pensa en el teu ofici?

No sé què dir-te. Sí que recordo que, quan explicava als amics o familiars, una mica per sobre, el que jo feia, o sigui seure davant una taula plena de botons, a les fosques i mirar una pantalla veient una pel·lícula, la reacció era de sorpresa i potser d'enveja. Quina sort, veure cinema!

Quan aclaria que només veia un tros de pel·lícula durant molta estona i després passava a veure un altre tros, la reacció s'esvaïa una mica. Imagino que és igual que en moltes altres feines, no? Des de fora tenen un cert glamur i des de dins, amb el dia a dia, aquest glamur s'esfuma, perquè la feina s'ha de fer i cada dia s'assembla molt a l'anterior, però és diferent. Ah, evidentment, es fa un visionat de la pel·lícula abans de començar a mesclar.

Ara estàs jubilat, des de quan? Ja no treballes en aquest àmbit?

Em vaig jubilar al març de 2014, dos mesos després que l'estudi tanques portes. Vaig ser-hi fins el seu final. Ara, és clar, no treballo, però sí que ajudo als amics.

Tinc molta relació amb l'Albert Manera, que té un petit estudi de postproducció on també s'hi pot gravar, EL CAMALEÓN SONIDO. Amb ell puc estar una mica al dia del que va passant i canviant en aquest món del so i compartim moments i peripècies. L'accés a aquest estudi em permet fer coses més personals i gravar música.

Aquest és un ofici que s'aprèn a una escola o que s'aprèn fent-lo, en contacte amb d'altres professionals?

Jo vaig començar d'aprenent, a GEMA-2, i ja ho veus, he anat seguint, aprenent i canviant. Però això, ara no es pot fer. Cap estudi agafarà ningú com a aprenent. Ha de ser algun estudiant de pràctiques, amb la seva seguretat coberta.

Uns, amb molta teoria i poca pràctica real. Els altres, teníem molta pràctica i poca teoria.

A les escoles de so hi ha d'haver professionals que ensenyin, amb les pràctiques i poder viure en projectes i situacions reals. I això no és fàcil. Ho sé, perquè vaig donar una assignatura a alumnes de l'ESCAC, durant tres cursos. I encara que no pots preveure totes les situacions en que et trobaràs o es trobaran els teus alumnes, sí que es pot intentar inocular aquest sentit especial d'adaptació i d'invenció davant els nous reptes.

Com veus a les noves generacions?

La veritat és que no les veig diferent d'abans, però sí que ho tenen molt difícil. És una mica paradoxal, ara tot és més fàcil, tècnicament i, per tant, està resultant més difícil, en gran part perquè hi ha molta oferta per tant poca demanda.

De tant en tant n'hi ha algú que sobresurt, a l’escola o a la feina. Potser no és el que més parla, però li veus un interès, una dedicació inusual. Passava abans i passa ara.

Per aquest feina es necessita sentir un cert grau de passió. Molt sovint no hi ha horaris. Cadascú ho porta com pot o sap. N’hi ha que poden ″baixar la persiana″ un cop són fora del treball. A mi sempre m’ha costat molt de fer-ho, això. Perquè, em sembla que en el fons, mai ho he considerat una feina-ofici, més aviat una feina-passió.

El 1992 vas guanyar un Premi Goya per "El rey pasmado". Ha estat el reconeixement més destacat que has merescut?

També tinc un Gaudí per "Pa negre"! Això dels premis és relatiu, ja ho deus saber.

Pensant-hi, em sembla que hi ha dos tipus de reconeixements. El que et pot fer un grup, un col·lectiu de persones, tot un gremi, com és el cas d'aquest dos premis. I l'altre, és el reconeixement que, de tant en tant, reps de persones concretes o d'equips de persones.

Que et donin una estatueta fa gràcia, fa il·lusió, però és com el fum, es dilueix, i la seva importància es relativitza. Bé, al menys jo ho relativitzo molt. Aquest premis, anomenats "secundaris" o "tècnics", els acabem rebent els que hem participat en un mateix títol exitós. Aquell any toca i et toca. Bingo!

Però, de tant en tant, et reconeixen una feina d'una manera més clara, més directa. Més real. I això no es dilueix. L'estatueta sempre hi és, perduda dalt d’un armari, i l'oblides. Això altre, però, no s'oblida.

En fi, em sembla que, de moment, no hi ha més preguntes, oi? Gràcies per haver-me donat peu a que reflexioni sobre el "meu ofici".

( < tornar a ARXIU)